-Guillem Carol-

Fa uns dies, un servidor, ho intentava explicar al Perspectiva de Ràdio Arenys. Avui, el Manuel Cuyàs ho ha brodat a El Punt.
 

SER O NO SER ( Manuel Cuyàs)
 

Un dia el diputat socialista Joan Ferran situa Antoni Bassas dintre de la «crosta nacionalista» que tants fàstics li provoca, i uns mesos després Antoni Bassas salta del programa líder de la radiodifusió catalana. Un altre dia un altre diputat socialista, Manuel Mas, demana a Bolaño –Bolaño és cap de comunicació del president de la Generalitat– la destitució de Mònica Terribas per una entrevista a Montilla que a ell, a en Mas, no li havia agradat, i al cap d’uns mesos Mònica Terribas salta del programa La nit al dia que l’havia fet cèlebre. Mònica Terribas salta cap amunt perquè li donen un càrrec de més responsabilitat dintre de la casa, però el cas, el que importa a efectes dels interessos de Manuel Mas, és que salta. A Bassas es veu que també li han ofert altes responsabilitats. Diu que se les rumia. 

Jo vull ser socialista. Dius: «no vull aquest», i aquest desapareix. Cor què vols, cor què desitges. Quina gràcia té manar si no pots fer el que et dóna la gana? És com el rei Mides, però al revés. Mides era aquell rei que va demanar als déus poder convertir en or tot el que toqués. Els diputats socialistes volen convertir-ho en plom. No vull la Terribas. Fora la Terribas. No vull en Bassas. Adéu, Bassas. Tolerància zero, foc zero. Ara s’estila molt, el zero. El rei Mides va morir d’inanició perquè com que el menjar que es duia a la boca també es convertia en or res no li feia profit. TV3 de moment ja ha baixat audiència, Catalunya Ràdio, sense Bassas, en baixarà. La inanició, la tolerància digestiva zero. 

Bé: sí que volen or, Ferran, Mas i els socialistes. Volen seguir manant, i amb els indòcils no hi ha manera. Ser o no ser. La Ser. Si baixen Catalunya Ràdio i TV3, pugen la Ser i la Cuatro, que són amigues i estan netes de les crostes que a Ferran li fan angúnia. I quan Catalunya Ràdio i TV3 no siguin rendibles, es privatitzen i ja està. La Ser s’ofereix sempre molt a privatitzar.
 

A Joan Ferran, el socialista Joan Ferran, el conec de quan coincidíem a les tertúlies de TV3 quan governava CiU. 

Fa una setmana va presentar-se un manifest d’uns suposats intel·lectuals on s’explicava que el castellà cada vegada estava en pitjors condicions. Altres diuen que el castellà està en perill d’extinció, perseguit i menystingut a Catalunya. Fins i tot, des del Govern de l’Estat, ens amenacen amb una hora lectiva més de castellà. Tot per protegir el castellà. No fos cas que caigués en l’oblit. Sigui com sigui, sento dir-los, que els números no els acompanyen. Si més no els de la selectivitat. Les dades són clares i diàfanes: mentre la mitjana de castellà de l’Alt i el Baix Penedès és de 6,5; la de català és de 5,66. Les notes mitges de castellà gairebé superen d’un punt a les de català.

Alguns podrien dir que és conjuntural, el simple resultat que un examen presenta més dificultats que l’altre. En fi, ens ho podríem arribar a creure sinó fos que, any rere any, es repeteix aquesta mateixa tònica. I no només passa a les nostres comarques aquest estrany fenomen. No pas. A nivell català les dades són força similars: el castellà avantatge, de forma significativa, al català.

Vistes les dades ens hauríem de preguntar quin és la llegua que s’ha de protegir. Una llengua la parlen gairebé 500 milions de persones. L’altre, 10 milions, si és que hi arriba. Quina és la llengua minoritària i minoritzada? Quina és la llengua que està en perill? És el castellà o el català la llengua que està en inferioritat de condicions? 

Fa unes setmanes el Marc Pallarès va explicar-me com en algunes ciutats del Regne Unit s’aplicaven les eines 2.0 per fer-la millorar. Avui, això, ja ha arribat a Vilafranca: www.milloremvilafranca.org

No n’estic del tot segur però crec que aquest any és el primer que des de la mateixa Generalitat es presenten els resultats de les notes de batxillerat i dels exàmens de la selectivitat diferenciant els centres públics dels concertats. Jo, com a mínim, és el primer cop que ho veig.  Dic des de la Generalitat, perquè des de molts diaris locals i comarcals feia ja alguns anys que es presentaven aquestes dades diferenciant escola per escola. Aquest cop, però, si ha sumat la Generalitat. I que s’hi hagi sumat un organisme públic amb les dades, en un principi, totalment fiables és una magnífica notícia. Esperem que el bioprogresisme (sempre plurals com els que més) no interfereixi en aquest exercici de transparència administratiu i es repeteix-hi, any rere any, aquesta brillant pràctica.  D’aquesta manera, a part de demostrar que es pot ser transparent i el món continua rodant sol, s’ajuda a fomentar la necessària competència entre instituts. I bé, ja que hi estem posats, ajudem a fer caure fantasmes.
 

Corre un mite –des de temps immemorials- que explica que als centres concertats s’infla la nota mitja de batxillerat perquè surti finalment més alta en el còmput global de batxillerat i exàmens de selectivitat. El mite, aquest any, ha caigut. Mirin les dades i comparin.

Demà més.

Tinc la sensació que tots els espanyolistes indocumentats (amb això admeto que n’hi ha de documentats) s’han posat d’acord per discutir amb mi. Crec que és com una mena de complot. No sé qui l’orquestra ni quina és la seva finalitat. Això sí: segur que hi ha una mà oculta. A mi discutir no em molesta pas, però. Ara, el problema és que n’hi ha tants. Tants indocumentats. Però tants, tants, tants que si acceptes el joc de la discussió corres el seriós risc d’acabar semblant tu l’imbècil.
 
Aquesta gent funciona per tòpics. Ja els pots parlar de balances, dèficits fiscals, infraestructures deficitàries, tractats internacionals, progrés social, llengua o democràcia. Res. Ells, simplement, senten ploure tot picant amb el cap contra la paret intentant si d’aquesta manera acaben sagnant. Sang, pit i collons aquesta és la seva raó. La seva única raó. Sempre és el mateix. Sempre amb els mateixos tòpics diarreics.

 

Que si en el teu DNI hi posa Espanya, que si la sagrada Constitució, que si vius a Espanya, que si mai existís un Estat català no entraríem a la  UE, que si Espanya és Espanya des dels reis catòlics, que si les empreses marxarien, que si bla, bla, bla. Ells: sang, pits, collons amb molta diarrea.

 

En fi, ja que estem veiem que amb la simple eina de la raó no acabarem mai de convèncer-los, potser començaria sent hora de jugar el seu discurs, no?

Aparentment una sola raó explica la moció de censura contra Laporta: és el seu comportament. Les altres raons no val la pena ni considerar-les. Si els opositors han obtingut ressò ha estat per alguns comportaments poc lluïts de Laporta. Davant d’això, la pregunta és: Les formes del president del Barça justifiquen una moció de censura? Segur que han molestat alguns socis, però recordant les formes de Núñez i Gaspart (per no parlar de presidents d’altres clubs), sembla que el problema de Laporta no siguin quatre actuacions fora de lloc sinó el còctel que les relliscades han fet amb el seu fort catalanisme. Allà on hi ha un catalanista amb poder sempre hi ha algú amb una lupa.

Que la CUP de Vilafranca hagi decidit aplicar la força de la raó al pes testicular per fer pactes polítics és una molt bona notícia per tothom. Pel vilafranquins, lògicament, també.  En el seu dia –i un servidor maldestrament ho va gosar escriure- semblava molt més raonable la postura emprada per la CUP de Sant Celoni, de presentar una sèrie de punts bàsics per la configuració d’un futur pacte de govern, que no pas la primària i simplista en la que es van enrocar els seus companys vilafranquins.

Recordo llavors la gran quantitat d’insults i improperis que vam arribar a conrear aquells que, d’una manera normal, ens vàrem atrevir a recomanar una postura similar a la de Sant Celoni per la CUP de la nostra vila. Els puc ben assegurar que no vam trencar vidres, no vam colpejar a persones ni vam fer cap tipologia de manifestació. Tampoc vam cremar banderes ni vam fer cap estrambòtica pintada pel carrer. No pas. No vam fer res d’això. Simplement vam preguntar en veu alta quin era l’abisme (físic, moral, intel·lectual o estratègic) que separava la forma d’obrar dels celotins amb la dels vilafranquins. Llavors no hi va haver resposta. Ara, però, ha transcorregut un any -365 dies si aquest no és de traspàs- i es veu que alguns han descobert –màgia!- que l’estructura consistorial dificulta la consecució d’acords. I, com que en aquestes coses més val tard que mai, es veu que ja han trobat la solució. La CUP –i cito textualment el text de la seva pàgina web- “ha elaborat un document base on marquen les prioritats programàtiques pels propers anys com a pas previ per obrir converses amb la finalitat de buscar fórmules que permetin sortir de l’atzucac polític que pateix actualment Vilafranca”.
En fi: enhorabona, endavant, res més a dir. Bé, només una cosa: benvinguts al club!

EXIGIM  RESPECTE A LA VOLUNTAT DEL POBLE CATALÀ

ESPANYA ESTÀ TRENCANT EL PACTE AMB CATALUNYA

DEMANEM UNITAT DELS POLÍTICS CATALANS I DE LA SOCIETAT CIVIL CATALANA

JUNTS, PODEM !

-          Pel catalanisme polític, democràcia, autogovern polític i reconeixement nacional han anat sempre junts al llarg del segle XX.

-          El pacte de la transició del 1978, condicionat encara pel règim franquista, va permetre que Catalunya i Euskadi poguessin plantejar les seves reivindicacions nacionals.

-          La diferència que estableix el text constitucional entre nacionalitats i regions ha esdevingut una referència purament formal.
 

-          És evident que Catalunya i Euskadi són les dues nacions que no estan satisfetes amb el nivell d’autogovern aconseguit i per això s’inicia un nou procés el 2003.

-          Aquest nou pacte es va plantejar per reformar l’Estatut del 1979 que, després de vint-i-cinc anys encara no s’havia complert en la seva totalitat.

-          El nou Estatut havia d’aconseguir el reconeixement nacional, l’augment i protecció de l’autogovern i un sistema de finançament just.

-          L’Estatut aprovat el 2006 en referèndum pel poble català és el resultat d’un nou pacte amb l’Estat: el text va ser proposat pel Parlament de Catalunya i retallat i aprovat per les Corts Espanyoles.

-          Aquest nou pacte ha estat trencat per una de les parts – l’Estat Espanyol - en no complir les previsions del nou Estatut, envaïnt competències i incomplint els compromisos de finançament.
 

-          La part catalana ha complert la seva part del pacte: va acceptar les modificacions del Congrés, a pesar seu, i el poble ho va ratificar.

-          La part espanyola no l’ha complert. La intervenció del Tribunal Constitucional està amenaçant el pacte en tenir una composició partidista i nomenada integrament per una de les parts, l’espanyola, en comptes  de tenir la funció de protegir les minories permanents com són les nacionalitats històriques de l’Estat.

-          Per tot això:
 

NO RECONEIXEM LA LEGITIMITAT DEL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL PER DICTAR UNA SENTÈNCIA QUE TRENQUI EL PACTE JA FET ENTRE CATALUNYA I ESPANYA.
  Demanem la unitat de la societat catalana i de les seves forces polítiques per tal de fer respectar la voluntat del poble de Catalunya.
 

l